Aniversari de l’assalt a la presó de dones del carrer Amàlia de Barcelona

El 14 d’abril de 1931 es va assaltar la presó de dones situada entre el carrer Reina Amàlia, ronda Sant Pau i carrer Lleialtat del actual barri del Raval de Barcelona.

La Maria Rius, que coneixia bé aquell establiment, es va posar al front del grup dels assaltants, alliberant les companyes empresonades i cremant els arxius. Amb les dones alliberades van marxar en manifestació fins a la plaça de l’Ajuntament de Barcelona.

La presó de Reina Amàlia, coneguda popularment com a Presó vella, Presó d’Amà de dones o La Galera, va ser un centre penitenciari que des de l’any 1839 fins al 1904 va acollir al barri del Raval de Barcelona, popularment conegut com el Barri Xino, indistintament homes, dones, infants i ancians, i que a partir de 1904, arran de la inauguració de la presó Model, va esdevenir exclusivament presó de dones, fins al seu enderroc l’any 1936.

Aquesta sinistra instal·lació penitenciària ha passat a la història com una de les més tètriques i inhumanes que ha tingut la ciutat de Barcelona.

El 1837, amb la Desamortització de Mendizábal, l’anticlericalisme popular va fer fora els monjos i l’edifici del convent de Sant Vicent de Paül va ser incendiat. Sobre les restes malmeses del convent, s’hi va condicionar la presó.

En 1844, dels 614 ingressats en Amàlia, 242 hi eren per encausament polític-militar. Amàlia tenia capacitat per 287 presos, encara que la mitjana en els primers anys ja va ser de 880 interns. En 1847 trobem el nivell màxim d’ocupació amb un total de 1494 presos, és a dir més de cinc vegades la seva capacitat. Amàlia va ser el paradigma del menyspreu a la vida en tots els seus vessants; l’absència total d’higiene, l’internament de nens amb adults i ancians, el rigor de la disciplina, l’escassa i pèssima alimentació, la corrupció de funcionaris, etc. van fer d’ella el lloc més abjecte de Barcelona.

A partir de 1904, com s’ha dit, la presó d’Amàlia va quedar reservada només per a dones, amb la qual cosa les condicions varen millorar, però només relativament. L’establiment penitenciari va sobreviure fins a la Segona República i durant les primeres dècades del segle XX va acollir moltes preses anarquistes.

En aquells temps va ser coneguda també com La Galera, a causa de l’obligació que tenien les recluses de treballar en la confecció de filats.

La impopular Presó Vella havia estat desallotjada de recluses durant la històrica jornada del catorze d’abril de 1931, igual que la Model, en un ritual ja clàssic de la festa revolucionària.
El dia 15 s’havia repetit l’assalt per rematar-ho amb gestos de gran importància simbòlica, com va ser la destrucció pel foc de la documentació penitenciària.

Només la situació excepcional generada per l’aixecament militar a Barcelona i el seu aixafament per les masses el diumenge 19 de juliol de 1936 acabaria amb la Presó Vella o Presó d’Amàlia. Al caient de la tarda d’aquell mateix dia, l’antiga presó va tornar a ser desallotjada de preses, aquesta vegada de manera definitiva, per “grups nombrosíssims de dones i d’homes”, segons un testimoni.

La lògica de la revolució urbana també pressuposava la destrucció de certs elements de l’arquitectura de la repressió estatal i espais de la memòria de sofriment popular. Aquesta destrucció creativa sorgia de la miríada de conflictes anteriors a la guerra civil i s’inspirava en una cultura obrera de resistència a la lògica espacial del control burgès de la ciutat.

Un exemple pertinent va ser el cas d’aquesta presó.

Era la presó més important de la ciutat i escenari d’execucions fins a l’obertura de la presó Model en 1904, quan es va convertir en una presó de dones, moltes de les quals eren obreres pobres, obligades a prostituir-se durant períodes de dificultats econòmiques. Les monges que treballaven en el recinte tenien fama de brutals i d’exercir pràctiques de caràcter inquisitorial. Així, per a moltes treballadores, la presó de dones era un símbol especialment menyspreable de la tirania i obscurantisme del vell ordre. Per tant, va ser gairebé inevitable que, al cap de poc temps d’acabar la lluita contra els insurrectes al juliol, un grup nodrit assaltés la presó i deixés a les preses en llibertat. Una vegada va quedar buit l’edifici, els membres de la comunitat local van tirar a terra una part d’aquest, i van fer onejar la bandera rojinegra sobre la teulada i van col·locar una pancarta que deia: ‘Aquesta casa de tortura va ser tancada pel poble, juliol de 1936‘.

No obstant això, la lògica de l’urbanisme revolucionari augmentava: en una assemblea de l’associació anarcofeminista, Dones Lliures, es va prendre la decisió de demolir la presó; el 21 agost el Sindicat de la Construcció de la CNT duria a terme aquesta empresa. (segons Aisa, F. (2011) El raval. Un espai al marge).

Alguns testimonis asseguren que el 1939, després de la Guerra Civil, va seguir funcionant com a presó improvisada.

BIBLIOGRAFIA:

  • La Model de Barcelona: històries de la presó. Rosario Fontova.
  • La prisión militante: las cárceles franquistas de mujeres de Barcelona y Madrid (1939-1945). Fernando Hernández Holgado. Universidad Complutense de Madrid. Facultad de Geografía e Historia. Departamento de Historia Contemporánea.
  • La cárcel Modelo de Barcelona. 1904-2004: Cien años bastan, derribemos la Modelo para no levantar otra. Obra colectiva. Edita: Etcétera, Barcelona.
  • http://barcelofilia.blogspot.com.es
  • El raval. Un espai al marge.  Aisa, F. (2011)
  • El Correccional General de Dones de les Corts. Memòria Presó de Dones de Les Corts.
  • El Heraldo de Madrid. 15-4-1931 (pag10)
  • El Liberal (Madrid. 1879). 15-4-1931 (pag5)
  • Document “La Casa de la Bolla”, Toni Oller
  • La Barcelona desapareguda. Josep M. Huertas
  • Diccionari biogràfic de dones: Maria Rius. Dolors Marin Silvestre.
  • La Vanguardia.  15-4-1931, (pag. 6 i 8)